Avui t’explicaré una altra historia de La Núvia Pim Pam, la de l’Antonia.

Potser saps qui es, si has vingut a la botiga potser l’he anomenat,…

T’explico. Un dia, quan la meva filla era una adolescent “comme il faut”, anomenava a tothom “Antonio” i “Antonia”, en comptes de fer servir el terme « tio » i « tia » feia servir aquests dos noms, cosa que a mi em semblava la mar de be.

Un dia em diu “Mama, l’Antonia aquella no està ben posada”, i jo no vaig entendre res…. “quina Antonia?” li vaig preguntar. “Si mama, l’Antonia de fora!” i jo, evidentment, continuava sense entendre un borrall del que m’estava parlant, i amb veu de la meva mare no s’entera de res em contesta “Mama, l’Antonia de fora!! El maniquí!!”

Aaaaaaaah!! Ostres!! El maniquí!!! Resulta que el maniquí, com a ens propi era també una Antonia. I des-de aquell moment, va quedar batejada.

Quina gràcia te aquesta historia?

Doncs mira, si has llegit alguna entrada anterior, hauràs vist que el que ara es La Núvia Pim Pam era una merceria, la Merceria Pilar. I a la merceria hi venien moltes modistes a buscar el material que els calia per a confeccionar les peces que els hi demanaven les seves clientes. Als anys 40, després de la guerra civil i fins a ben entrats els anys 70, hi havia moltíssimes modistes a Barcelona. El prêt-à-porter gaire be era inexistent. Antigament la roba es feia a mida, es comprava un tros de teixit, s’anava a la modista i es confeccionava la peça.

Si alguna vegada t’has preguntat com es que a les fotografies dels anys 40, 50 i 60 la gent era tant elegant, la raó es aquesta, tenien poca roba comparat amb la que tenim ara, però era feta a mida, i per tant, esqueia perfectament al cos.

Tothom tenia una modista de referencia, i en certs casos, la modista es desplaçava a casa dels seus clients per a fer les proves. Aquest era el cas de casa la meva iaia del Poblenou i de la tieta Pilar, la de la merceria. Tenien la seva modista de capçalera, que els feia la roba a mida. Va fer el vestit de “cristianar” de la meva mare, el seu vestit de comunió, el de núvia, el meu vestit de comunió i el de la meva germana, a part de moltes altres coses.

Recordo a aquella modista amb moltíssim carinyo,…. Venia a casa nostra, ens agafava les mides i d’aquelles mans sortien peces úniques per a nosaltres. Peces que sincerament, jo, amb aquella edat no valorava.

La modista, en aquella època ja era una iaia entranyable, va convertir-se en una mena d’àvia per a mi. Ens estimava moltíssim, i nosaltres a ella.

I saps com es deia la modista? Antònia,…. I per tant, posar-li el seu nom al maniquí es com si aquella modista iaiona que venia a casa continués, en certa manera, acompanyant-me i guiant amb la seva immensa experiència, les mans de les joves modistes que ara, fan els arranjaments dels vostres vestits com feia ella amb els nostres.