Les que heu vingut, o be senzillament esteu llegint aquestes línies perquè heu passejat per La Rambla del Poblenou i heu notat que el rètol que hi ha a sobre de la porta no es correspon amb la botiga, oi? MERCERÍA PILAR es llegeix en unes grans lletres blanques, contornejades de platejat i un fons negre.

 

Que te a veure la Merceria Pilar amb La Núvia Pim Pam? Doncs mireu,… jo no hi vaig néixer al Poblenou, però la meva mare si. Els meus avis vivien al segon pis del mateix número 53, mentre que als baixos hi havia la merceria de la tieta de la meva mare, la tieta Pilar. Una senyora rodanxona i divertida, amant de tot el que fos dolç,(i com mes dolç millor). Casada amb un violoncel·lista de l’orquestra de Barcelona que viatjava a llocs molt remots per a l’època (com Turquia) amb l’orquestra.

 

La Merceria Pilar, segons m’explica la meva mare, era una botiga referent per a totes les modistes del Poblenou (que n’hi havia moltes) i de bona part de Barcelona. Sembla ser que tenien tot el possible e imaginable, i si hi havia alguna cosa que els hi demanaven i que no tenien, l’aconseguien.

 

Jo la recordo la botiga, amb dos aparadors petits a banda i banda de la porta, el mostrador de fusta i vidre a l’esquerra, i la grandíssima estanteria plena de capses de botons. A la dreta recordo un armari també de fusta fosca i a sobre uns grans bidons de vidre plens de colònia, (perquè a l’època venien la colònia “a granel”). Amb la meva mare veníem un cop per setmana, quan jo sortia de l’escola a veure als iaios del Poblenou (com els hi deia jo) i passàvem també per la botiga. La iaia em feia un entrepà de xistorra i mantega (visca el colesterol) i si no havia tingut temps d’anar a comprar, anàvem fins al Tio Ché i em comprava un entrepà de sobrassada,…. sempre he estat de gustos contundents.

 

Tant bon punt com entràvem a la merceria a veure a la tieta, a mi em faltava temps per a colar-me darrera del mostrador i preguntar a alguna clienta, amb to seriós i cara de setciències,  “en que la puc servir?” (que es el que havia sentit que la tieta i la iaia deien a les senyores que entraven per la porta). Segur que feia mes nosa que servei, però els hi feia molta gràcia i em responien amb la mateixa serietat, i jo, tota cofoia, em feia donar el que demanaven i els hi embolicava amb aquell paper marronós i primet que fixava amb un trosset de cel.lo.

 

També recordo molt be la màquina de folrar botons que tenien dins. De tant en tant me’n deixaven fer algun. Retallàvem el trosset de roba, si havien de ser tous hi posàvem una mena “d’acolxat”, triàvem la base segons la mida que havia de tenir el botó, i l’anella externa. Es posava tot a la base de la premsa i amb l’ajuda de la iaia baixàvem la gran palanca i per art de màgia el botó apareixia quan aixecàvem de nou el mecanisme. Tot s’ha de dir que a la que em perdien de vista a la botiga, ja podien córrer cap dins perquè jo podia haver fet unes quantes desenes de botons sense solta ni volta i es clar,… feia malbé material i la bronca estava assegurada! Però em divertia tant veure com els botons es creaven del no res,… que la bronca que m’esperava quedava compensada en escreix  amb l’estoneta que passava fent la meva malifeta de nena petita.

 

Per tant,… com heu pogut llegir, La Núvia Pim Pam es l’herència d’un passat de botiga i de botiguers del Poblenou. Ara també hi tenim fils, cremalleres i botons entre aquestes parets que han vist tantes coses,… però formen part dels nostres vestits de núvia. Sovint em pregunto quants botons, cremalleres i fils que varen sortir de la Merceria Pilar van ser part de vestits de núvia fets a mida per les modistes que venien a comprar. Ves qui li havia de dir a la iaia Maria i a la tieta Pilar que aquella nena que feia de les seves a la rebotiga amb la màquina dels botons, acabaria seguint, en certa manera, les seves passes.